De la societat de la informació a la societat del coneixement

Índex

1 Entorn proper, entorn global i educació
2 La societat moderna industrial
2.1 El món econòmic dels nostres pares. Economia i organització política a les societats industrials modernes 4
2.2 Model ètic i visió de la vida i del treball en la societat industrial 5
3 El desencant postindustrial 6
3.1 La crisi del sistema econòmic industrial 7
3.2 Ètica de les societats postindustrials. Tolerància i laissez fer. 7
3.2.1 El desinterés pels assumptes polítics 9
3.2.2 Desinterés pel passat cultural 9
3.2.3 La manca de control sobre la pròpia vida i la por a etiquetar-se i a elegir. 10
3.2.4 La temptació de caure en fanatismes o en creences màgiques 10
3.2.5 El desconcert en l´educació 11
4 El món dels joves. La societat informacionalista. 12
4.1 Economia a la societat informacionalista 12
4.1.1 Exclusió social i pobresa a Espanya 15
4.1.2 Les causes de l´exclusió 15
4.2 Ètica en la societat informacionalista. 16
4.3 Concepció del treball en la societat informacionalista 16
4.4 E-govern i participació política i social en la societat informacionalista 18
4.5 Relacions humanes en la societat informacionalista 19
5 Conviccions ètiques i informació juvenil 20
5.1 Fer net la ment i formar-se 20
5.2 Noves conviccions per construir un món que neix 20
5.2.1 Conviccions ètiques, interculturalitat i resolució de conflictes 23
6 Propostes d´acció 24
6.1 Educació ciutadana i en drets humans 24
6.2 Metodologies adaptades al món informacionalista 25
6.2.1 La gestió de l´aprenentatge i el coneixement 25
6.2.2 Nova concepció del temps i de l´espai 27
6.2.3 Aprendre a aprendre 27

1 Entorn proper, entorn global i educació
Les persones som el producte d´una xarxa d´interrelacions entre factors ambientals i genètics. L´ambient on creixem (família, amics, escola, mitjans de comunicació, oci, treball, societat) influeix en la construcció de no només la nostra forma de pensar, de ser i d´actuar sinó en la dels nostres hàbits cognitius (què pensam de la nostra capacitat, dels altres, i de la societat), afectius (estils sentimentals basats en la seguretat i l´optimisme o en la por, la inseguretat o l´odi) i operacionals (com afrontam els problemes, estils ètics)[1]. Som el que hem rebut dels altres i de la societat[2]. La personalitat es forma en interrelació amb l´entorn[3].
Quan els nostres pares eren petits van ser educats dins un entorn proper (família, amics, poble o ciutat) que tamisava la influència de l´entorn social (mitjans de comunicació, publicitat, formes de pensar, sistema econòmic...). Aquest entorn proper estava conformat per un sistema de creences i hàbits que es transmetien de pares a fills de forma estable. Hi havia un consens ètic, centrada en la fe en el progrés, la feina i l´esforç, i tots els estaments de l´entorn proper enviaven els mateixos missatges, fet que provocava d´una banda que les mancances educatives familiars estiguessin compensades per l´entorn immediat (vesins, amics, associacions, poble)[4], i de l´altra que no fos necessari tenir molta creativitat pedagògica per assolir l´èxit educatiu. El món dels nostres pares era el món industrial.
En canvi, els nostres fills i filles creixen en un món en el qual l´entorn global forma part de l´entorn proper, i són educats per emisors anònims que provenen de les xarxes globals tant com per la família o l´escola. Segons un estudi de la facultat de sociologia de la Universitat del País Basc s´està produint un canvi social de gran abast que es reflecteix en la ruptura del consens entre família, escola, església i mitjans de comunicació i el desconcert dels educadors per donar-li resposta[5].
Una de les institucions que ha participat en aquest canvi ha estat Microsoft, que el 1985 va revolucionar l´àmbit laboral amb el windows i a partir del 2007 prepara una segona revolució que canviarà la vida de les famílies, introduïnt la tecnologia i la diversió a cada llar[6].
L´uniformitat ètica s´ha substituït per la pluralitat, i aquesta ha duit a l´escepticisme (no hi ha un sol criteri per valorar el que està bé i el que està malament) però també a la creativitat pedagógica. Pares, mestres, informadors juvenils, ens trobam davant uns joves que presenten unes demandes educatives que no tenen res a veure amb les del passat i a les qual l´entorn immediat ja no sap respondre com abans[7]. Les claus per educar en aquest context les tindran les organitzacions que sapin entendre el canvi que s´ha produït en la vida quotidiana. Avui, el fillet o el jove dialoga amb l´entorn global sense filtres familiars o de l´entorn proper, com succeïa abans. Augmenten tant les possibilitats d´aprendre com la desprotecció ètica. Per tant, l´acció educativa és més necessària que mai[8]. Una acció educativa que ha de saber interpretar amb esperança els canvis de la societat global que els educa. Aquesta societat s´anomena informacionalista.
En pocs anys, només en tres generacions hem viscut la successió de quatre models socials (pre-industrial[9]/industrial/ post-industrial/ informacionalista) els quals han duit a uns canvis -en les formes de producció i treball, l´organització política, les relacions interculturals, la concepció de la vida i les relacions- que provoquen tensions en qualsevol organització en la qual inevitablement hi conviuen les formes i mentalitats del passat i les del present.
Vegem quines són les claus per entendre aquests canvis que han succeït en la transició d´un model de societat a l´altre (Veure esquema).
La societat moderna o industrial s´inicia amb la Revolució industrial i la ilustració (s. XVIII).
La societat postindustrial, que comença amb la crisis econòmica dels anys 70 als països de l´OCDE i marca l´inici de la desconfiança en el progrés que havia predominat durant la modernitat.
La societat informacionalista va sorgir els anys 80 com a resultat de les xarxes globals que han configurat internet i les NTIC.

2 La societat moderna industrial

2.1 El món econòmic dels nostres pares. Economia i organització política a les societats industrials modernes

La Revolució industrial (1750) juntament amb la consolidació dels Estats-Nació a Europa, va provocar el naixement d´un model econòmic, el capitalista, que va canviar la vida de milions de persones i va suposar la ruptura amb el món pre-modern, que fins llavors havia girat entorn a la vida del camp.
El model capitalista es fonamenta en l´obtenció del màxim benefici amb el mínim cost possible a través de formes de producció industrials a gran escala. Es sosté sobre la propietat privada –individual i empresarial i l´economia de mercat-.
Es sosté també sobre l´explotació dels pobres[10] que s´inicia baix la forma política del colonialisme organitzat pels Estats del Nord i que consisteix en el domini dels països del sud per extreure´n les seves matèries primeres als preus que el nord decideix, mantenint en la ignorància i la pobresa a les persones del sud. A la Conferència de Berlín (1884-85) Europa es reparteix Africa. Al cap de trenta anys, l´any 1914 la mitat dels habitants de la terra (llavors només eren 1.657 milions), és a dir 930 milions de persones viuen baix el domini colonial del nord. (veure mapa).
Abans de la Revolució Industrial, el PIB (Producte Interior Brut) dels països del nord era inferior al dels països del sud[11]. 200 anys després, havia creat la major escletxa entre nord i sud mai vista.

1750
PIB països del sud: 120 mil milions US$
PIB països del nord: 35 mil milions US$
1987
PIB sud: 2.687 mil milions US$
PIB nord: 12.370 mil milions US$
Mentre al nord havia afavorit el creixement d´una potent classe mitja i una cultura de masses, al sud, milions de persones no només no tenien el dret a la dignitat que aporta l´educació sinó ni tan sols a l´aliment, l´aigua o la sanitat. Mentres el nord s´enriquia, milloraven les condicions educatives i amb elles la innovació tecnològica que duia a noves formes de domini sobre el sud.

L´expansió del capitalisme estava fonamentada en una fe etnocentrista en el progrés, com es manifesta en el famós discurs del president Truman de 1949: “ Més de la mitat dels éssers humans del món viuen en la misèria (...) La seva vida econòmica és primitiva i es troba estancada. La seva pobresa constitueix un obstacle i una amenaça per a ells mateixos i per a les zones més pròsperes (...) Crec que hauriem de fer-lis arribar els beneficis del coneixement tècnic per ajudar-lis a aconseguir una vida millor”[12]. En aquella època i fins els anys 70 molts creien que fent arribar el model industrial del nord als països del sud s´aconseguiria automàticament el progrés.

2.2 Model ètic i visió de la vida i del treball en la societat industrial
Allò que caracteritzava la societat industrial i la diferencia de la postindustrial o la informacionalista no és només la forma de producció econòmica o l´organització sociopolítica sinó la concepció de la vida i els ideals ètics que la justificaven i que marcaven la vida quotidiana i els estils educatius.
Segons Max Weber (1864-1920) el capitalisme modern es va sostenir sobre la visió de la vida de l´ètica protestant (pietisme, calvinisme), segons la qual les persones no necessiten fer bones accions per agradar a Déu (=justificar-se per les obres) perquè és Déu qui les elegeix prèviament. Al contrari del catolicisme, segons el qual la bondat es demostra amb fets (compartint els béns i estimant), per l´ètica protestant l´acumulació de béns i riqueses és un signe de la benedicció de Déu[13]. Aquesta visió va predominar als països anglosaxons i al nord d´Europa, on el capitalisme es va estendre més ràpidament.

El model de persona valorat per aquesta societat és la que podria tenir els trets d´un elegit per Déu: rica, obedient, feinera, competent i lleial, amb un fort sentit del deure i la vocació. D´aquesta manera se cau en una trampa: el treball es veu com un fi en sí mateix ( i no la persona com havia dit Kant) i es controla el temps per ser més productiu, complidor, responsable.... benaurat, en una paraula. En el cas de les dones, el seu paper està limitat a l´àmbit privat (casar-se, cuidar els pares o ser monja) i no inclou l´autorrealització professional.

3 El desencant postindustrial
La societat postindustrial representa la decadència del món modern, el final d´una etapa que s´havia iniciat amb l´optimisme dels segles XVII i XVIII. El 2006 no coneixem l´abast ni la durada d´aquesta crisi. Només podem afirmar que encara mos movem entre dos móns. Un món que mor i un que just acaba de començar, la societat informacionalista (2.4). Per ser bons informadors necessitam entendre les claus d´ambdos.
Amb la postmodernitat entren en crisi no només el model econòmic del món modern (2.3.1.) i la forma de pensar (punt 2.3.2.), sinó la participació política (2.3.3.) i el model de persona que fins llavors havia predominat (2.3.4.)
3.1 La crisi del sistema econòmic industrial
El món postindustrial comença els anys 70 amb la crisis del model de producció industrial que serà progressivament substituït per un altre basat en els serveis. Al nord creix l´atur i la inflació i al sud el nombre de pobres. Canvia la proporció de població als sectors econòmics: disminueix el nombre de pagesos (el sector agrícola baixa al 10% -tot i que es manté la productivitat-), i també ho fa el sector industrial mentre creix per damunt del 50% el nombre de treballadors del sector terciari (serveis, turisme i distribució), sector que augmentarà més encara en la societat informacionalista[14].
Coincideix amb l´arribada de corrents de pensament que qüestionen el model optimista de progrés que havia predominat en la modernitat[15]:
El model desenvolupista modern ha duit a la pobresa a milers de persones i ha provocat l´empobriment ambiental del planeta. Comença a preocupar incompatibilitat entre la limitació dels recursos energètics i l´accés de tota la humanitat al benestar
El món industrial beu d´un sistema de valors (l´expansió, la competitivitat, i l´explotació)[16] que empobreix èticament la societat i posa el lucre econòmic per damunt del dret de les persones a la dignitat.

3.2 Ètica de les societats postindustrials. Tolerància i laissez fer.

Aquesta nova forma de pensar s´ha denominat pensament postmodern o pensament dèbil i ha marcat les societats plurals on els informadors juvenils hem crescut, unes societats que es comencen a obrir al món i on la tolerància s´imposa als valors absoluts. El pensament postmodern es caracteritza per defugir tot compromís amb la veritat, el bé o la justícia[17]. No hi ha criteris universals que permetin destriar el bé del mal perquè el nostre llenguatge no pot abarcar la complexitat del món. Hem d´acceptar aquesta complexitat i la impossibilitat d´entendre-la[18].
Per l´altra corrent predominant, la tradicionalista, els únics criteris vàlids són els culturals. Cada cultura té una tradició pròpia que s´ha de respectar sense que es pugui dir quina és millor o pitjor, bona o dolenta[19].
Canvien no només les idees sinó la forma de viure i la concepció del treball. La societat passa a l´altre extrem: de la concepció calvinista del temps, el treball, l´estalvi i l´esforç a l´hedonisme centrat en viure l´avui i disfrutar la vida, aliè a tota implicació en la vida social o política.
“La nueva sociedad ha invertido los viejos principios calvinistas del ahorro, el trabajo duro y de la esperanza de gratificación para un mundo futuro y trascendente. La sociedad está ahora dominada por la cultura del disfrute inmediato (...) El ahorro, que la economía clásica consideraba y creía locomotora del crecimiento, ha sido reemplazado por el crédito. Frente a la vieja virtud del ahorro ha triunfado el aumento obligado de la deuda, la generalización de la hipoteca y la capitalización del futuro. (...). No viven mejor los que más ahorran, sino los que mejor acceden al préstamo en cualquiera de sus formas, porque, según juicio del propio Bell, se ha impuesto el giro hedonístico de la ética protestante.”[20]
L´ètica postmoderna influirà en la forma d´entendre la política (3.2.1.), la cultura i les relacions multiculturals (3.2.2..), les dificultats per elegir la pròpia vida (3.2.3.), la temptació de caure en el fanatisme (3.2.4.) i finalment la forma d´entendre l´educació (3.2.5.)
3.2.1 El desinterés pels assumptes polítics
Quina és la causa d´aquest gir radical?. Històricament el desinterés pels assumptes públics coincideix amb dos fets: viure al final d´un cicle històric i l´excés de benestar.
Viure en un moment de canvi de cicle suposa viure en un moment de trànsició en el qual unes estructures polítiques nacionals i verticals del passat no responen ni a l´economia global ni a la nova mentalitat sistèmica i plural dels ciutadans. És un moment de canvi, i encara no s´han trobat fòrmules per ajustar la participació(4.4). Aquest moment, la durada del qual depèn de la nostra acció, s´ha comparat al del final de l´imperi romà, quan el poder imperial i despòtic va provocar el desinterès per la política, van florir les filosofies d´autoajuda, les religions i pseudoreligions, i l´hedonisme. La pobresa i la injustícia augmentaven tant com la indiferència dels ciutadans[21]. Com va afirmar Hannah Arendt, l´hedonisme és la més radical forma de vida no política, en compliment de la frase d´Epicur: “Viure ocult i no preocupar-se del món”[22].
Hegel[23] descrivia així la situació: “El emperador dominaba pero no gobernaba. Las personas estaban o hastiadas de la existencia o entregadas a la vida sensual. No tenían unidad ética, sino que estaban reducidas a entregarse al destino y llegar a una perfecta indiferencia acerca de la vida. (....) los sistemas filosóficos de aquel tiempo, el epicureísmo y el escepticismo aspiraban todos a lo mismo: a hacer el espíritu indiferente a todo lo que la realidad ofrece. Estaban muy extendidas entre las personas cultas y engendraban la impasibilidad por medio del pensamiento. La filosofía era la consejera de la desesperación para un mundo en que ya no había donde apoyarse. (...) La causas de la caída del imperio romano son tres: permanecer encerrado en los intereses y goces privados, (...) una dominación sin contenido ético y (...) las invasiones externas”.

L´altre factor determinant del desinterés polític és l´excés de benestar. Kenneth Galbraith ja havia profetitzat el 1957[24] que el sistema industrial provocaría la insolidaridad de las nuevas capas sociales que se estaban beneficiando del próspero sistema industrial; y, ya se tratara de trabajadores manuales bien pagados, ya de burócratas de cuello blanco o de los profesionales de la clase media que se habían convertido en los nuevos ricos, todos valoraban y defendían el esfuerzo propio por encima de cualquiera consideración sobre la justicia o la aproximación social entre los hombres. Parecía volver la vieja idea de que los pobres se habían sumido en la miseria gracias a un destino desconocido o a consecuencia de su personal incuria
3.2.2 Desinterés pel passat cultural
Segons Ortega i Gasset[25], l´home modern pensa que les idees pròpies són les millors i que no és necessari aprendre del passat: Las nuevas generaciones se disponen a tomar el mando del mundo como si fuese un paraíso sin huellas antiguas, sin problemas tradicionales y complejos (...) Lo civilizado es el mundo, pero su habitante no lo es: ni siquiera ve en él la civilización, sino que usa de ella como si fuera naturaleza. El nuevo hombre desea el automóvil y goza de él, pero cree que es fruta espontánea de un árbol edénico. Segons ell, la societat de l´home massa fomenta més l´anivellament de les idees de la majoria en un pensament mediocre que l´excel·lència intel·lectual.
L´etnocentrisme modern es transforma en el respecte a les diferents cultures. Es defensa la tolerància (multiculturalitat) però no es promou el diàleg (interculturalitat).
3.2.3 La manca de control sobre la pròpia vida i la por a etiquetar-se i a elegir.
Cadascú s´ha d´elegir de dalt a baix degut a que no hi ha una única identitat social, un sol model moral, sino un politeïsme de valors.[26]. “El sujeto moderno era un ser integrado, coherente, racional, con capacidad de tomar decisiones sobre su propia vida, con la aptitud suficiente para crear proyectos de vida personales y familiares y esperar que se cumplieran. La vida moderna se caracteriza por el hecho de ser lineal, fácilmente descrita como un itinerario por un camino recto, sin atajos fáciles, lento pero seguro. En la postmodernidad esto ya no está claro, por ejemplo la educación no garantiza un trabajo bien remunerado, la fidelidad a la empresa no garantiza que no te despidan en la primera reestructuración de plantilla que haya y ni siguiera el matrimonio es vivido como definitivo, aunque las promesas se continuan haciendo siguiendo el antiguo modelo. Por la misma razón la identidad del sujeto moderno, pretendidamente estable y coherente, se fragmenta en tantas identidades como situaciones se viven, y se vuelve imposible vivirlas de forma coherente. Esto contribuye a crear una fuerte sensación de falta de control sobre la propia vida. Esta nueva diversidad de individuos pasa por el consumo y no por el trabajo o por la construcción de un carácter fuerte.[27]
En unes altres paraules, fa 2.400 anys, Plató definia l´home democràtic[28] així: este hombre es muy vario y está repleto de índoles distintas (...) Es abigarrado semejante a la ciudad en la que vive (...) Así pasa su vida día por día, condescendiendo con el deseo que le sale al paso, ya embriagado y tocando la flauta, ya bebiendo agua y adelgazando; otras veces haciendo gimnasia, otras, ocioso y despreocupado de todo, y en alguna ocasión, como si dedicara su tiempo a la filosofía. Con frecuencia se da a la política y, saltando a la tribuna, dice y hace lo que le viene a las mientes; y, si en algún caso le dan envidia unos militares, a la milicia va, y si unos banqueros, a la banca. Y no hay orden ni sujeción alguna en su vida, sino que, llamando agradable, libre y feliz a la que lleva, sigue con ella por encima de todo.
3.2.4 La temptació de caure en fanatismes o en creences màgiques
Este tipo de libertad produce la angustia de la posibilidad, que empuja a mucha gente, como reacción, a buscar identidades monolíticas, religiosas políticas o nacionales. Es lo que Fromm llamó miedo a la libertad. Sufren la misma inquietud que hizo a una niña preguntar lastimosamente a su maestro: “¿Entonces hoy también tenemos que hacer lo que queramos?”. Nunca se ha exigido tanto al individuo como ahora. Al poseer más libertad, al estar obligado a inventar su vida sin manual de instrucciones, tendrá que estar decidiendo continuamente. Por eso resulta tan urgente que nuestros niños aprendan a vivir esa autonomía, llena de posibilidades y de riesgos[29].
Savater ens adverteix del perill de caure en creences màgiques o supersticions, abandonant la valentia de pensar[30]
3.2.5 El desconcert en l´educació
En la societat postindustrial la pluralitat de propostes educatives i de valors influeix en el desconcert dels educadors[31].
Plató va descriure així l´educació a les ciutats-estat igualitàries: Se filtra la indisciplina en los domicilios privados. El padre se acostumbra a hacerse igual al hijo y a temer a los hijos, y el hijo a hacerse igual al padre y a no respetarle ni temerle a fin de ser enteramente libre; (....) el maestro teme a sus discípulos y les adula; los alumnos menosprecian a sus maestros y a sus ayos; y en general, los jóvenes se equiparan a los mayores (...) y los ancianos imitan a los muchachos para no parecerles agrios ni despóticos[32].
La causa d´aquesta situació segons Plató és que els joves no han rebut educació per ser ciutadans, sinó [33] només el valor de la cobdícia pels doblers. Los padres se desentienden de todo lo que no sea el negocio y no se preocupan de la virtud[34]. Els joves es converteixen en lotófags (=comedores de la flor del olvido, que viven enteramente olvidados de su origen divino) gastando tando en placeres necesarios como innecesarios. Per Aristòtil, la ciutat es degenera quan es perd la virtut. La virtut és la capacitat per ser feliç, i no neix si no s´exercita. La virtut es troba en el terme mig. Ser massa ric duu a la sobèrbia i massa pobre a la vulnerabilitat[35].
La fragmentació del jove postmodern és el resultat d´una societat en la qual els antics models educatius (centrats en el món proper, el consens ètic i metodologies verticals) encara no s´han substituït per nous models, que podrien haver-li ajudat a moure´s enmig de la complexitat del món. La nostra tasca és treballar i aportar propostes perquè aquests nous models sorgeixin en la societat informacionalista.

4 La societat informacionalista.
La societat postindustrial centrada en els serveis i la distribució es transforma a partir dels anys 80 en la societat informacionalista, fet que suposa una profunda reestructuració del sistema de producció capitalista, de les formes de treballar, de pensar i de viure. La societat informacionalista és aquella en la qual les activitats de tots els àmbits de la praxi humana es basen en la tecnologia de la informació, organitzada (globalment) en xarxes informacionals, el centre de les quals és el processament de la informació [36].
Durà l´informacionalisme a un nou paradigme ètic? O continuaran el desinterés polític, la por d´elegir i el desconcert educatiu? Moltes persones pensen que tot seguirà igual, com ho demostren les enquestes i investigacions[37] . Però altres pensam que aquests resultats només són la conseqüència de l´educació postmoderna, i que avui ja tenim indicadors que ens mostren que s´està produïnt un gran canvi (que es manifestarà en una concepció més creativa del treball, una ètica combativa amb la injustícia global, i un canvi radical en les formes de participació i organització política i social (ciutadania digital). I que la clau que determinarà que es doni o no el canvi serà l´educació i la formació. S´hauran d´adaptar els continguts (serà imprescindible l´educació en ciutadania i Drets Humans i augmentaran les activitats formatives per a totes les edats) i les metodologies educatives (l´aprenentatge en xarxa, l´aprendre a aprendre). Que succeeixi o no aquest canvi, i que fomenti molt o poc la inclusió social, dependrà de la nostra acció. Es una responsabilitat dels informadors coneixer aquests indicadors, per fomentar la seva emergència.
Vegem primer, els fonaments econòmics sobre els que se sosté el canvi informacionalista, les seves consequències (l´evolució de la pobresa al nord i al sud) i les seves causes.
4.1 Economia a la societat informacionalista
La Nova Economia es desenvolupa a totes les parts del món de forma desigual. Té els següents trets[38]:
És informacional[39].
És global.
Les organitzacions poden funcionar a temps real a escala planetària.[40]
Mobilitat creixent i comunicacions més ràpides. No hi ha fronteres per les comunicacions financeres i empresarials, tampoc pels ciutadans rics. Hi ha fronteres pels ciutadans del sud i aranzels pels seus productes, que decideixen institucions internacionals no elegides democràticament, i que estan per damunt dels moderns Estats-Nació, els quals no hi poden intervenir.
Afecta tots els àmbits de la vida (serveis, correspondència, comerç, forces de mercat, diversitat cultural i lingüística, dret a la intimitat)[41]
Està connectada en xarxes.
o Noves modalitats de gestió: Sistema just in time o just a temps, aprenentatge organitzacional, gestió de la qualitat total [42]
o La descentralització de les operacions. Les multinacionals s´han reubicat a països que ofereixen avantatges lucratius: sous més baixos, absència de legislació laboral, jornades laborals de 12 hores, legislació mediambiental inexistent, imposts baixos o nuls per les empreses, baixes despeses en seguretat social, etc... Els Drets Humans estan afectats per aquestes pràctiques, tot i que els paÍsos del sud necessiten inversions extrangeres per reactivar les seves economies[43].
o Vincles interempresarials: franquícies, subcontractació, aliances estratègiques...
Exclou dues terceres parts de la humanitat[44], és a dir totes les persones i països que no estan connectats a la xarxa[45]. En el futur la pobresa no estarà tan condicionada per haver nascut al sud com per no haver tingut accés a l´educació informacionalista:
“La tendència global de l´economia informacional és la de connectar a la seva xarxa aquells que li són valuosos, però desconnectar els que manquen de valor. Això té com a conseqüència una creixent injustícia social en forma de desigualtat en la renda, polarització i pobresa. En la seva forma més extrema, la injustícia social condueix a l´exclusió social. Aquells individus menys valuosos per a les xarxes de capital informacional, per raons educatives sanitàries o socials, s´abandonen a si mateixos a una posició des de la qual els resulta molt difícil canviar el seu destí”.[46].
No estar integrat a la societat de la informació voldrà dir ser pobre. Els pobres, ja no es trobaran majoritàriament al sud sinó que es repartiran per tot el món i les societats que coneixem avui al nord deixaran de ser tan uniformes per avançar cap a un model més plural i desigual on els estats-nació no tindran el poder necessari per aportar protecció social als més pobres[47]. Aquest fenòmen s´anomena bretxa digital[48].
L´informe del PNUD[49] de 2005 confirma aquesta doble tendència que se preveu ascendent: d´una banda l´expansió de la pobresa al nord i de l´altra l´enfonsament d´un continent sencer: Àfrica. Dels anys 90 ençà, 6 països del nord –de la exURSS- i 12 del sud –tots a Africa- han empitjorat el seu nivell de vida. Són 460 milions de persones. En 10 anys, l´esperança de vida s´ha reduït a Africa –a Suazitlàndia és de 32 anys-[50] i a Rússia, on ha passat dels 70 als 65 anys.[51]
A Europa la pobresa afecta a milions de persones. Dels 400 milions d´habitants de l´UE, 60 milions són pobres (= tenen el 50% de l´ingrés mig del país), i 2,7 milions viuen sense sostre. Al Regne Unit, un terç dels fillets creix en la pobresa[52].
Mentrestant la riquesa es concentra cada vegada en més poques mans: un 10% de la població mundial té el 54% dels ingressos mundials. Per posar un exemple, Bill Gates, propietari de Microsoft, té una riquesa superior al PIB sumat dels 46 països més pobres del món. I les 500 persones més riques del món (que guanyen una mitja de 212 milions d´EUR a l´any) tenen més ingressos que els 416 milions de persones més pobres, els quals guanyen una mitja de 0,5 EUR al dia.
Cada tres segons mor un fillet al món. I cada dia en moren 30.000 per causes evitables, dels quals un 44% són africans. Als anys 80 del segle passat, la taxa de mortalitat infantil era a Africa 12 vegades major que als països rics, però ara és 29 vegades més alta. A Zambia, un fillet petit “té menys probabilitats de sobreviure més dels 30 anys que un dels fillets que naixia a l´Anglaterra de 1840”
4.1.1 Exclusió social i pobresa a Espanya
Al nord, els joves són els més afectats per la pobresa

A tota Europa els joves pateixen taxes d´atur més altes que els adults. A Espanya un 44,1% dels pobres són joves menors de 25 anys. Del total de pobres severs, un 53, 2% són joves o fillets (informe FOESSA).
El 1999 hi vivien 65 milions de joves a la UE, dels quals un 27% (28 milions) ni tenien feina ni estudiaven. A 18 països de l´UE la taxa d´atur juvenil era del 30%, el doble que pels adults.
Els països amb més atur juvenil són l´antiga República de Macedònia (61%) i Azerbaiyan (46%). (Dades del Consell d´Europa, COMPASS). Espanya, segons l´ informe de l´INE (Institut Nacional d´Estadística) Pobreza en España, de 2005, és un dels 5 països més pobres de l´UE. Un 19% de la població és pobre , i un 11% pobre persistent.
Segons l´informe FOESSA, de Caritas[53], un 44,1% dels pobres són joves. Per què ha augmentat la pobresa entre els joves si mai com als anys 90 havien tingut un nivell d´estudis tan alt?. Per què les taxes d´atur han crescut als nivells màxims?. Per què la taxa d´atur juvenil a Espanya és la més alta de l´UE i els salaris mitjos dels joves suposen el 60% del dels adults?. Per tres motius. El primer, perquè en el món globalitzat competim amb països que ens aventatgen històricament en la creació d´estructures productives. Segon, per la històrica desigual distribució de la riquesa dins el nostre país. Tercer, per la promoció d´un model econòmic basat en l´especulació urbanística i no la producció, fet que ha provocat la dependència dels joves del règim de lloguer de vivendes. El creixement dels preus de lloguer en relació amb el dels salaris demostren el fracàs d´aquest model. I quart, perquè al nostre país les estratègies per la inserció laboral en la societat informacionalista s´han iniciat tard.

4.1.2 Les causes de l´exclusió
Per què hi ha pobres? Per què la major part dels pobres són al sud i viuen al camp ? Són pobres perquè volen?. L´origen de l´escletxa nord-sud es troba en la Revolució industrial i el colonialisme, que han tingut com a conseqüència:
Domini polític global, reducció de la sobirania estatal. . Els governs al nord i al sud han vist com les seves responsabilitats se´ls han estat retirades. Tenen cada vegada manco control sobre decisions clau que poden afectar les seves economies i el benestar dels seus pobles. Les companyies multinacionals, més poderoses, les estructures intragovernamentals (FMI, BM, etc...) i les institucions financeres privades tenen una creixent influència. Els papers tradicionals dels Estats s´estan redefinint.[54] L´OMC, dirigida pels països rics, manté unes normes de joc comercials internacionals que no permeten als pobres comerciar en igualtat de condicions que els rics. L´FMI i el BM[55] s´encuiden de recordar als pobres que han de pagar el deute extern[56] i que han d´aplicar els recomanats Plans d´Ajustament Estructural (és a dir reduir despeses en sanitat i educació per tenir els doblers a punt per pagar el deute).
Predomini econòmic del nord (un 90% de les empreses multinacionals són del nord). Predomini de l´economia sobre l´ètica i la política. La dimensió econòmica predomina per damunt de l´educació, la santitat, el medi ambient, la dignitat de les persones, des de que les multinacionals i les organitzacions intergovernamentals prenen decisions que afecten les nacions[57]. Aquestes decisions no estan controlades per ningú, (els seus responsables no han estat elegits democràticament com a les nacions i no han de donar comptes del que fan). Quan es donen violacions dels Drets Humans és quasi impossible imputar-lis responsabilitat (...) La preocupació radica en la manca de transparència. Per exempre, algunes de les decisions de l´OMC es prenen a porta tancada, en complexes processos de negociacions multilaterals formals i informals[58]
Control dels mitjans de comunicació.
Domini tecnològic i militar.


4.2 Ètica en la societat informacionalista.
A la societat informacionalista no hi ha un model étic predominant com hi havia a la industrial (el calvinista-cristià) sinó que s´aguditza el model escèptic i tolerant de la postindustrial. En paraules de M. Castells: es tracta d´una realitat global, diversa, multicultural[59], en la qual l´inserció de valors ètics depenirà de la tasca de cada col·lectiu:
“La nostra tesis és que el model de societat informacional que construeix cada societat, o al que contribueix cada individu o cada empresa, depèn dels valors que proposin les persones, les empreses, els governs. Haurem d´articular els valors sostenibles per a la transformació de la societat i de l´economia perquè sinó les contradiccions de la transició social desencadenaran explosions socials i una oposició violenta des de diversos fronts”[60].
Complementant la proposta ètica de Castells, que se situaria en la tradició comunitarista anglosaxona (cada comunitat ha de definir els seus valors) les minoritàries ètiques del diàleg responen a la tradició estoica (segle II abans de Crist) que defensa l´existència d´una naturalesa humana universal que està per damunt de les diferències entre les cultures i que es fonamenta en la convicció de que la humanitat comparteix la dignitat i la capacitat de pensar i arribar a acords a través del diàleg[61].

4.3 Concepció del treball en la societat informacionalista
Els àmbits que més canvis patiran en la transició de la societat postindustrial a la informacionalista seran els que afectaran a la vida quotidiana: la concepció del treball, l´augment d´activitats formatives, les relacions humanes i la participació política.

El treball ja no serà un referent d´identitat personal, o una via d´accés al consum. Ja no valdras segons el que fas –societat industrial- ni segons el que tens –societat postindustrial- sinó segons el que desitges[62]. És una realitat que els informadors constatam cada dia. Els nostres joves no se medeixen segons el que tenen sinó segons els tipus de productes i estils de vida que són capaços de somniar.

En la societat informacionalista, sorgeixen noves formes de treball (temporal, a temps parcial, teletreball, autònom o subcontractat.[63]), les quals permetran una organització més flexible i creativa. Segons Pekka Himanen el treball no estarà sotmès al temps ni marcarà el ritme de les famílies com ho feia en la societat industrial [64] sinó que es recuperarà el sentit que tenia en el món antic, més lligat a l´excel·lència[65] que al consum o al temps[66]. Segons ell, en el futur el temps de treball se flexibilitzarà per incentivar la creativitat, la passió i el desig d´aprendre. L´anomena ètica hacker del treball. La societat global multiplicarà les capacitats de les persones que tindràn la sort de rebre l´educació necessària per aprofitar la riquesa de la xarxa de la informació i deixarà enrera d´aquest camí a moltes d´altres.

Davant els joves els adults tendim a prioritzar criteris com l´estabilitat econòmica i l`èxit professional. Aquests criteris, com ens recorda Himanen, no són del futur sinó d´un món que mor, quan valies pel que feies o tenies. Els criteris del futur tindràn més a veure amb l´autorealització personal, la formació i el gust d´aprendre. Valdràs pel que desitgis ser.

Front el jove postmodern producte d´un món en crisi (fragmentat, desorientat, poc compromès) es comença a intuïr un canvi tan gran que els adults, amb els nostres esquemes d´interpretació del passat, no podem encabir. El món que comença és un món ple de possibilitats[67], per la diversitat i qualitat d´oferta formativa, de treball, d´estils de vida i d´oci. I aquesta riquesa de possibilitats que en la postmodernitat provocava desconcert i fragmentació, en el futur podrà ajudar a l´autorrealització, mentres s´hagin trobat les eines educatives necessàries per enfrontar-s´hi. Aquest és el nostre repte, i com a informadors hi hem de col·laborar.

4.4 E-govern i participació política i social en la societat informacionalista
Hem vist (2.4.1.) les dades de la pobresa al nord i al sud. Quina serà la resposta ciutadana a la situació?. L´informacionalisme possibilitarà un canvi en dos sentits: en relació als continguts, i a la metodologia.
Pel que fa als continguts, el 2006 ja se parla del naixement d´una nova dimensió de la ciutadania, la qual s´anomena ciutadania global: Ser un ciudadano global significa actualmente ser más crítico con lo que se consume y con las condiciones en las que se han producido esos productos, y ser más consciente de cuestiones globales tales como la pobreza que afecta al mundo, los problemas medioambientales o la violencia[68]. Alguns exemples són els boicots dels consumidors davant pràctiques de comerç no ètiques o ilegals, i que han provocat canvis en grans companyies. Ja no se tracta d´aliniar-se amb un bloc polític ni de ser fidel a una estructura, se tracta de la vida quotidana. O borinam, o el món explota[69].
Pel que fa a la metodogia, en la societat informacionalista, en la qual les relacions, l´aprenentatge i la vida econòmica estan configurats en forma de xarxa global, totes les formes polítiques i socials d´estructura vertical –provinents del món industrial- entren en crisi. Les grans organitzacions que en el passat funcionaven com a rellotges (l´església catòlica, els partits polítics, les grans empreses modernes) es troben que ja no van a hora, i que o s´adapten[70] o caduquen.
Barry Wellman[71], investigador de la Universitat de Toronto preveu que en el futur els moviments socials i polítics s´adaptaran a l´ estructura en xarxa emprant internet com una forma privilegiada d´acció i organització. Avui ja se formen coalicions en funció de valors, principis, idees i projectes. Internet segons Castells incideix en la flexibilitat i la temporalitat de la movilització. Propostes locals s´articulen amb projectes globals gràcies a internet.
Aquestes propostes avui ja són reals a través de la possibilitat d´exercir la ciutadania digital, que abarca tots els àmbits de la vida, però en el món social se concreta a través d´aquestes estratègies[72]:
· L´e-govern permet millorar el funcionament intern de les institucions públiques així com la seva comunicació directa amb els ciutadans, creant xarxes de relació més directes i complexes que les del passat[73]. Alhora situa els governs locals enmig del món global.
· L´augment de la participació ciutadana a través d´espais virtuals i la participació digital directa en la vida política local: pressupostos participatius, sondejos d´opinió, seguiment dels plens de l´Ajuntament, etc...
· La formació de xarxes globals com la del mal anomenat “moviment antiglobalització” que neixen per promoure una humanització de la globalització i un món més just on les decisions econòmiques se sotmetin a una justícia ètica universal[74].
4.5 Relacions humanes en la societat informacionalista
La relació entre internet i les persones provocarà canvis en la forma de pensar i de relacionar-se[75]? En quin sentit?. Les persones compartim amb els ordinadors una relació instrumental (allò que l´ordinador fa per noltros) i una relació subjectiva (allò que fa sobre noltros, com ens afecta). Aquesta relació subjectiva, quines conseqüències tindrà?.
· La confusió entre món real i món virtual, entre allò que està viu i el que és inerte. Anècdota filla investigadora, que veu una medussa real i diu: “mira, sembla tan real”.
· Es dóna el fenòmen del fermall virtual (atadura virtual). Els lligams entre les persones són més forts. Amb el mòbil, el msn, els xats, els joves no se senten tot sols.
· La pluralitat d´identitats. Internet permet que tenguis múltiples vides i identitats. Quan una persona participa d´un fòrum virtual i no li satisfà, canvia. Aquest model s´aplica al món real. Les relacions s´abandonen quan hi ha conflicte. Sensació de fluïdesa. Tot és efímer.
· L´ordinador, els robots, donen respostes a la por a la solitut i la intimitat, però es pot afirmar que hi ha una relació quan només una persona participa en la interacció?. Tens amistats sense les exigències de l´intimitat. Es planteja el problema de la dignitat humana.


Internet propicia l´augment de les relacions socials, tant en quantitat -no només dins l´àmbit proper sinó entre ciutadans de tot el món- com en qualitat: Aporta la possibilitat de l´avanç personal en temes concrets gràcies als contactes que permet mantenir. Un fenòmen nou, exclusiu de la societat informacionalista i que tindrà hermoses conseqüències pels privilegiats que s´hi podran adherir:
· Impacte en el món adult. Barry Wellman[76] ha demostrat que les comunitats virtuals a Internet generen una nova sociabilitat i noves xarxes de relacions humanes. I destaca que són comunitats basades en els interessos individuals i els valors de les persones, fet que duu a crear xarxes d´afinitats independents de l´espai i el temps.
Impacte en el món juvenil. Un estudi de´un grup de professors de la UOC[77] ha demostrat que les NTIC són una eina que promou relacions més íntimes i sinceres entre els adolescents (messenger, xats...). Que la principal motivació dels joves no són els continguts prohibits sinó la comunicació. Que entre els joves es dóna un espai d´aprenentatge cooperatiu en el qual no hi ha relacions verticals sinó horitzontals –cadascú domina un tema-. I que predomina la interrelació i mobilitat entre els grups per damunt dels grups tancats.


5 Conviccions ètiques
5.1 Fer net la ment i formar-se
És important destriar quines de les nostres conviccions són pròpies –i per tant treballades, reflexionades, elegides- i quines provenen de la societat –i per tant, subconscients i no lliures-.
Potser algunes de les nostres conviccions provenen del món postmodern on ens hem educat (hedonisme, escepticisme) i altres del món dels nostres pares (el modern: calvinisme, la defensa de la feina i l´esforç).... La qüestió que ens interessa és la següent: És possible ajudar als nens o mares de les escoles del futur mantenint les conviccions i les formes de fer feina d´un món que està morint?.
.
5.2 Noves conviccions per construir un món que neix
Ningú sap si la història segueix un procés ascendent o un ritme cíclic i repetitiu com el de la naturalesa. Si el món que ara neix serà més humà que els anteriors. El que sí sabem és hi ha diverses formes de situar-se davant la injustícia –postures ètiques-, i que està a la nostra mà elegirr-ne una. Padgen[78] les resumeix en tres. Amb quina ens sentim més identificats? Quina pot contribuir a crear un món més intercultural?:

· En la línia postmoderna, com hem vist, s´hi trobarien les persones que no creuen en la utilitat de l´acció[79] perquè pensen que els resultats no compensaran l´esforç ni la incertesa ètica en un món tan complexe. Opinions com: De què servirà? I jo no hi puc fer res!!! manifesten una forma de pensar que no és nova[80], sinó que va nèixer el s.II a.C. amb l´epicureïsme que predicava que la felicitat és l´absència de dolor . Tal com diu Cortina: Los reduccionismos, con ese sentimiento de superioridad frente a los ignorantes explican el debe moral a partir de lo que hay. Realismo conformista, aceptación acrítica de lo que hay sobre el debe, y lo que hay son hombres movidos por intereses egoístas. Maquiavelo y Hobbes: La moral se limita a un catálogo de consejos. Este realismo es miope ante la realidad porque lo que hay no es todo. Mientras un solo hombre muera de hambre resulta éticamente imposible –o cínico- no sólo callar sino jugar a lo bello. Defensen la preocupació pel cos, el present i la vida personal front al compromís amb la justícia[81]: “Únicamente sirven a sus intereses personales y preparan un puerto seguro a su descanso sin agradecer la vida y la educación que han recibido de la patria (....) Buscan excusas para entregarse cómodamente al ocio, mientras afirman que los que ocupan cargos son incapaces de hacer nada bueno y dicen que no es propio del sabio tomar las riendas del poder[82]. L´epicureïsme ressorgeix el XVII amb el racionalisme[83] que originarà la postmodernitat de finals del s.XX. Coincideix amb tres moments històrics de canvi.

· En la línia tradicionalista, s´hi trobarien els que proposen actuar però només a l´àmbit local. No creuen en les accions globals perquè diuen que és absurd cercar trets comuns a la humanitat (cada cultura és diferent). Diuen que estaria bé que la humanitat pogués dialogar però a la pràctica la història ha demostrat que no és possible, perquè els éssers humans són tan diversos entre sí que mai es podran posar d´acord amb la sola ajuda de la raó i manco si és sobre la qüestió de quina és la millor vida[84]. Afirmacions com: “Tot depèn, els que és bo per ells no ho és per noltros, tot és relatiu” pertanyen a aquesta forma de pensar pot conduïr a la tolerància amb les altres cultures –la multiculturalitat postmoderna- però mai al diàleg –la interculturalitat-[85]. Dins aquesta línia hi trobam els neoromàntics que idealitzen la vida dels pobles pre-moderns (comunitats indígenes Amazòniques o d´altres llocs)[86] .

· Front l´escepticisme postmodern o tradicionalista, les ètiques del diàleg[87] afirmen que no tot val per igual i que la situació dels exclosos no permet defugir el compromís[88]. Les seves conviccions són:

Totes les persones tenen el mateix dret a una vida digna.

Totes les persones, independentment de la seva cultura, tenen en comú la llibertat, la capacitat per dialogar i arribar a acords. El món del futur s´ha de construir a partir del diàleg. Defensen la necessitat de recuperar la participació política horitzontal, i de potenciar estructures polítiques de govern mundial que puguin fer front al poder global de l´economia. Les organitzacions d´estructura vertical en les quals les idees no es poden debatre formen part del món modern que mor. Hem de treballar perquè les democràcies actuals es transformin en democràcies deliberatives, que es mouran a partir del diàleg i no de l´enfrontament de blocs oposats[89].

L´altre tret que ens fa humans és l´acció. I alhora l´acció i el diàleg humanitzen el món. L´acció s´arrela en dues conviccions: una, no es pot ignorar la realitat dels que pateixen[90], dues, el món pot ser més just[91] i ha avançat gràcies a l´acció i l´esperança. No fer res, és el mateix que no tenir experança[92]. La Humanidad "se mueve"; y está dando un giro hacia la verdad y hacia la justicia. Hay mucha utopía y mucho compromiso en este planeta desencantado. Alguien ha recordado que el siglo XX "ha sido un inmenso cementerio de imperios: el británico, el francés, el portugués, el holandés, el alemán, el japonés y el ruso". Queda, tambaleándose, el imperio estadounidense, que caerá también. La Unesco ha declarado Patrimonio de la Humanidad la Diversidad Cultural.(...) Sigamos editando utopía, compromiso, transparencia, vida. Y recordemos que la utopía debe ser verificada en la praxis diaria, que "la esperanza sólo se justifica en los que caminan" y que "nos es dada para servir a los desesperanzados"[93].

És necessari educar-se per fer ús de la llibertat. Com deien els antics, l´educació ciutadana (aprendre a pensar, a tenir opinió pròpia, a escoltar els altres i dialogar per arribar a acords) fa més bones les persones i la felicitat de la ciutat és igual a la suma de la de cada ciutadà[94]. Però l´educació ciutatana no cau del cel. S´ha de planificar. Amb l´informacionalisme i la convivència multicultural és possible que aquesta educació es faixi real. Mi tesis es que a deliberar hay que aprender. Nadie nace sabiendo hacerlo y, en general, lo que a uno le pide el cuerpo no es deliberar, sino imponer su propio criterio, anular al contrario. La deliberación parte del principio de que yo doy razones pero mis razones no son absolutas y por tanto otros pueden tanta razón como yo. Y si yo escucho al otro, puedo avanzar en mi conocimiento del tema en discusión. (...) Amy Gutmann sostine que la deliberación debería ser el método básico de educación ya desde la enseñanza primaria, en lugar de la imposición del propio punto de vista o la transmisión de conceptos dogmáticos[95].


6 Propostes d´acció

Com respondre a la fragmentació personal, la por a elegir, el desinterés polític o al perill del fanatisme[96]?. Com aprofitar les avantatges de la ciutadania digital i l´informacionalisme?.
Les propostes d´acció que se´n deriven d´aquesta anàlisi tenen una única resposta: l´educació. Educació ciutadana, educació en drets humans, alfabetització digital, producció cultural amb NTIC, aprendre a aprendre.
6.1 Metodologies adaptades al món informacionalista
6.1.1 La gestió de l´aprenentatge i el coneixement

La descentralització en la presa de decisions per a fomentar la participació i la motivació. Si una escola s´organitzés de forma que el director decidís què s´ha d´ensenyar, com, quan i a qui, estaria organitzat amb la mentalitat del món industrial ja passat. Ja no valen els models linials, verticals o jerarquitzats, en els quals una persona dirigeix i sap com s´ha de fer tot i els altres han d´aprendre
Gestionar l´aprenentatge. Vol dir crear un clima que fomenti l´aprenentatge (virtual o real), a través de la construcció de relacions de col·laboració per aprofitar la informació, les capacitats i les experiències de les persones[97]. Vol dir saber que cap persona té tots els coneixements, i que l´aprenentatge organitzacional depèn de la pràctica del diàleg (=aprendre a pensar en grup, construir noves idees col·lectivament).
· Aquest clima ha de respondre a les necessitats personals i de l´organització, i ha de fomentar la motivació i l´educació emocional.
· L´ús de les NTIC en totes les fases del procés. En el treball en equip, en la presa de decisions, en la creació d´un estil organitzatiu (xats, blogs, messenger, webs, sistemes de gestió de dades i informació....)
6.1.2 Nova concepció del temps i de l´espai
Amb l´informacionalisme l´espai de l´escola no són les quatre parets on treballam, sinó totes les cases dels nostres usuaris a les que accedim a través d´internet. El temps per tant, no és el temps físic del nostre horari, sinó un temps sense fi. Els equips de treball i grups del PIJ han de ser flexibles, s´uneixen i se separen fàcilment en funció dels problemes.

6.1.3 Aprendre a aprendre
Aquestes propostes de gestió organitzativa (4.2.1, 4.2.2.) es fonamenten en les teories constructivistes de l´aprenentatge[98], segons les quals l´aprenentatge es dóna (=queda integrat dins els nostres esquemes cognoscitius) quan el material d´aprenentatge es relaciona de forma significativa amb allò que ja sabem. El nou material provoca un procés de desequilibri cognitiu, conflicte i reequilibri (=assimilació). És llavors quan la persona construeix la realitat atribuïnt-li nous significats. Aquesta atribució de significats (l´aprenentge) provoca el desenvolupament personal.
Què suposen a la pràctica aquestes teories? D´elles se n´ha derivat una forma de treballar i unes propostes didàctiques (projectes de treball) que als informadors ens poden aportar el següent:
Per transmetre coneixement s´han de tenir en compte els coneixements previs dels participants.
L´aprenentatge es construeix en grup i és un procés lent, en el qual els que no saben aprenen dels que saben just un poquet més que ells. Es necessària la mediació d´aquests per despertar els coneixements que esteim preparats per adquirir i que Vygotsky va anomenar zona de desenvolupament pròxim.
En la societat del futur no serà tan necessari transmetre coneixements com ensenyar a organitzar-se per cercar. Ensenyar a com se fa per aprendre i per estudiar: elaborar guions d´estudi, saber on cercar.... Aprendre a aprendre significa: adquirir estratègies cognitives d´exploració ordenada, planificació i regulació de la pròpia activitat.
En la societat del futur triomfaran les persones que sapin dirigir el seu aprenentatge de forma creativa i personal. Per fer-ho és necessari haver-se educat. Davant una xarxa que conté tanta informació no duu enlloc esperar passivament vam què me conten.


[1] J.A. Marina, Aprender a vivir, Ariel, Barcelona 2005. Al llibre exposa les més recents teories psicològiques segons las quals la persona es forma com a resultat de la personalitat rebuda (genètica, temperament i sexe), la personalitat apresa o caràcter (entorn, hàbits més personalitat rebuda) i la personalitat elegida lliurement (el caràcter i les opcions preses durant la vida).
[2] J.A. Marina, La inteligencia fracasada, Anagrama, Barcelona 2004: “Los seres humanos son intrínsecamente sociales. La sociedad modela, amplia, cultiva el cerebro y el corazón humanos. Somos híbridos de neurología y cultura”
Plató, La república, Alianza, 1997: Existen tantas especies de caracteres humanos como formas de gobierno. Plató va posar de manifest la relació entre les formes de pensar dels joves, l´educació i el govern de la ciutat.
[3] Marina, J.A., Aprender a vivir, Editorial Ariel, Barcelona 2005: “Los antiguos griegos creían que la fisiología determinaba el carácter. Después vino la moda de la tabula rasa, de la cuartilla en blanco, en la que todo tenía que escribirlo la experiencia y el entorno. Más tarde entró en tromba la influencia genética. Mediciones cuidadosas distribuyeron la influencia de los genes y del entorno: aproximadamente el 50% para cada factor. Pero posteriormente se descubrió que el entorno cambiaba de un niño a otro, incluso entre hermanos. Había que describir un entorno compartido y un entorno exclusivo”.
[4] I per tant, la dedicació dels pares a l´educació dels fills no era un factor tan decisiu com ho és actualment.
[5] http://www.elpais.es/articulo/elpedupor/20060123elpepiedu_2/Tes/educacion/soledad/escuela
L´estudi està finançat per la Fundació Fernando Buesa i finalitzarà el 2009.
[6] http://www.elpais.es/articulo/elpepspor/20060122elpepspor_4/Tes/portada/Viaje/centro/Microsoft. Reportatge: VIAJE AL CENTRO DE MICROSOFT. (El País, 22/1/2006). Entrevista a J. Allard, treballador: Yo me levanto cada día pensando en cómo la tecnología puede cambiar la forma en que vive la gente; antes en el trabajo, y ahora, en cómo lo hará en sus casas...Microsoft lleva 30 años centrada en las actividades que se realizan entre las 9.00 y las 17.00. Nosotros, ahora vamos a por el período de entre las 17.00 y las 21.00h.... la tecnología cambiará la forma en que la gente consume el entretenimiento, y el entretenimiento va a ser, fundamentalmente, un negocio de software”.
[7] Com ho demostra la creixent judicialització de la vida privada
[8] Arendt Hannah, La condición humanana, Paidós 2005 (1ªed. 1958). Al llibre l´autora recolleix les opinions dels filòsofs que ja des del s.XVIII van preveure que la societat envaïria tots els àmbits, no només l´àmbit públic, sinó el familiar. Segons ella, en el món pre-modern cap instància externa intervenia en la vida la familiar. La societat és un concepte modern, que segons Rousseau exigeix la uniformització i provoca la invasió de la intimitat del cor. La presència de la societat a tots els àmbits de la vida privada coincidirà amb la desintegració familiar (pàgs. 62-65). Sorgiran noves formes de vida que avui només començam a intuir.
[9] La dels nostres avis que vivien al camp.
[10] Arendt, A, op.cit, 2005: La Edad Moderna comenzó con la expropiación de los pobres.(pàg. 80)
[11] Mans Unides, Fem un Sol Món, manual d´Educació pel Desenvolupament.
[12] Harry Truman, 1949, citat per Rafael Grasa a Cuadernos de Pedagogía, agost 1996.
[13] Weber, Max, La ética protestante y el espíritu del capitalismo, Alianza editorial, 2003. Dios bendice a los suyos a través del éxito en el trabajo (pàg. 164)(...) Con el calvinismo apareció una aristocracia espiritual de los santos en el mundo, predestinados por Dios desde la eternidad (...) y lo coherente para estos elegidos por Dios ante los pecados del prójimo no es la disponibilidad a ayudarles sino el odio y el desprecio al prójimo por ser un enemigo de Dios. (pàgs. 144-5). (...)
[14] http://www.artehistoria.com/frames.htm?http://www.artehistoria.com/historia/contextos/3624.htm Domina, o parece así al menos, la atención a la distribución sobre el impulso a la producción; se impone la venta por encima de la fabricación, y la cultura, como escribiría Bell, se ha hecho primordialmente hedonista, preocupada por el juego, la pompa y el placer
[15] Aquests arguments provenien d´economistes com Kenneth Galbraith, físics i filòsofs kantians com Jürgen Habermas.
[16] Fritjof Capra, el físic vienès, va elaborar un mapa conceptual basat en l´Informe sobre l´Estat del Món del Worldwatch Institute en el que apuntava que aquest sistema de valors és el fonament del capitalisme.
[17] Cortina, A., Etica mínima, Tecnos, Madrid, 1983: “En los últimos años se ha sustituído la Educación Moral por Etica por miedo a confesar que en las sociedades pluralistas unos modos de enfrentar la vida son más propios que otros. Pero una cosa es renunciar a inculcar el ideal de un grupo determinado y otra renunciar a transmitir actitudes sin las que es imposible una convivencia democràtica. Esta pereza de la razón ética, esta razón moralmente desinteresada no beneficia a los débiles, sino a los poderosos”.
[18] Lyotard, Derrida y Deleuze.
[19] Les corrents tradicionalistes –anomenades comunitaristes als Estats Units- predominen al món anglosaxó. Defensen la necessitat de les tradicions -entre elles la religió- per cohesionar les societats. Neixen el s. XVIII amb Herder. Del s. XX, Alasdair MacIntyre, Charles Taylor, Gadamer, John Gray i Edmund Burke.
[20] http://www.artehistoria.com/frames.htm?http://www.artehistoria.com/historia/contextos/3624.htm
R. Dahrendorf comenta la encuesta realizada por R. Inglehart en 1973 en los Estados Unidos de América y en nueve países de la Unión Europea; y concluye este proceso de cambio desde un materialismo que valora, en primer lugar, el crecimiento y la estabilidad económicos y las preferencias por la ley y el orden, a un postmaterialismo en el que priman el amor por la belleza, la libre expresión, la mayor participación sociopolítica y una sociedad menos impersonal.

[21] Ortega y Gasset, J, La rebelión de las masas, El País, 2002. Aquest llibre es va editar per primera vegada el 1927, fet que revela la gran intuïció del filòsof .
[22] Arendt, H, 2005, op.cit.
[23] Hegel, Lecciones sobre filosofía de la historia universal, Alianza.
[24] Galbraith, K, La sociedad opulenta.
[25] Ortega y Gasset, J. op,cit. Aquesta autosuficiència es va originar en la modernitat quan el cicle modern estava en la seva plenitut –com va passar en altres moments àlgids de la història- i acaba en la postmodernitat en la decadència per manca de projectes.
[26] J.A. Marina, 2005, pàgina 183, op. cit.: Por ejemplo, no tenemos un modelo aceptable de relaciones de pareja, no existe una clara idea de en qué consiste ser hombre y ser mujer, y la única solución es que cada cual resuelva el problema a su manera. En un mundo donde el trabajo se hace inestable, se nos pide que cada cual se haga su propia biografía laboral a la carta. Se recomienda, en suma, una especie de bricolaje vital
[27] FELIU, J.; GIL, A. (coord.) "De la societat de consum al consum en persona". A: Psicologia econòmica i del comportament del consumidor. Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya. (2003).
[28] Plató, La República, (par.544-560), Madrid, Alianza 1997. L´obra va ser escrita aproximadament el 390 a.C. La paraula democràcia avui no té el mateix significat que llavors. Per a ell, significava un Estat sense regit ètic ni polític.
[29] J.A. Marina, 2005, pàgina 183, op.cit.
[30] Savater, F, Invitación a la ética, Anagrama, Madrid, 2002. El inconsciente se ha visto ascendido a lo absurdo y se han olvidado palmarias verdades. La verdad es que es más interesante, más arriesgado y difícil el orden que el desorden, la verdad es que lo asombroso y mágico es la conciencia, no el inconsciente. No es aceptable que el inconsciente se presente como la realidad más profunda. En el ámbito del saber lo más profundo es aquello que puede dar cuenta de lo otro y de sí mismo; tal es el caso de la conciencia. La decisión y el proyecto son más profundos que los arrebatos institivos (...) Hay más profundidad en la voluntad que en el instinto. La profundidad está allí donde el hombre compromete más de sí mismo, cuando entran en juego sus más altos poderes: inteligencia, voluntad y dominio.
[31] J.A. Marina, 2005, op.cit.: “En muchas ocasiones no se ve una relación entre la educación y los resultados obtenidos. ¿Qué he hecho mal? Es una pregunta que renace una y otra vez en la cabeza de muchos padres angustiados. Otros (...) transfieren la responsabilidad a la escuela. A su vez, la escuela se declara impotente y devuelve la responsabilidad a los padres. Y ambos acaban por echar la culpa a la televisión”
[32] Op.cit, paràgraf 563
[33] Los gobernantes (diga-li governants, diga-li banquers) se hacen aún más opulentos e influyentes. Toleran la licencia y así obligan a personas no innobles a convertirse en mendigos. Los negociantes se llevan multiplicados los intereses y con todo ello crean en la ciudad una multidud de zánganos y pordioseros.
[34] Op.cit: Los gobernantes hacen lujuriosos a los jóvenes e incapaces de trabajar con el cuerpo ni con el alma y perezosos y demasiado blandos para resistir el placer o soportar el dolor.
[35] Aristòtil, Política, llibre IV. Les persones tenen bens externs (riquesa, poder), bens del cos i bens de l´ànima. Per la felicitat són més valuosos els béns de l´ànima perquè no es poden comprar. Diu: La vida feliç és pels qui tenen els dons del caràcter i la intel·ligència encara que tenguin pocs béns. Si un té béns externs en excés es corromp, en canvi els bens de l´ànima com més en tenguis millor. Els béns de l´ànima són: la fortalesa, la temperança, la justícia i la prudència. Pel que fa al poder, l´home virtuós ni ambiciona els càrrecs ni els refusa.
[36] Castells, M. Himanen, P. El estado del bienestar y la sociedad de la información, el modelo finlandés, Alianza, Madrid, 2002.
[37] El País 1/02/06, A un estudi elaborat per la Fundació d´Ajuda a la Drogaadicció (FAD), INJUVE i l´Obra Social de Caja Madrid s´afirma: se establecen cinco tipologías de jóvenes: indiferentes, escépticos, apolíticos, de partido y proactivos. Los primeros son los más numerosos (casi un tercio del total) y marcan el discurso dominante y la imagen generacional, identificada con un pragmatismo descreído o "un pasotismo desesperanzado", en opinión de Eusebio Megías, coordinador del estudio (...) Sólo un 1,25% participa en asociaciones. http://www.elpais.es/solotexto/articulo.html?xref=20060201elpepisoc_2&type=Tes&k=jovenes/afirma/siente/interes/politica
[38] La cursiva prové de l´assignatura de Mila Gascó a la UOC, Globalització i societat de la informació del màster sobre Desenvolupament i Governabilitat Humana.
[39] Mila Gascó, op.cit: La informació i el coneixement determinen la producció, la productivitat i la competitivitat no només d´empreses sinó també de ciutats i països.
[40] Castells M, 2000b: http://www.hipersociologia.org.ar/catedra/material/Castellscap6.htm
[41] referència d´Ajo Monzó, curs 04/05: Internet, como dice Manuel Castells "es como la vida misma. Y como la vida misma, tiene pornografía, racismo, fascismo, subversión y maledicencia. Pero también tiene ciencia, educación, cultura, información, llamamientos a la solidaridad , debates políticos, cotilleos personales, recetas de cocina y fantasías on line". Estamos ante un mundo en el cual las fronteras físicas o nacionales se vuelven irrelevantes; un mundo en el que las pequeñas tiendas de los más apartados callejones pueden comerciar y vender a sus clientes a los largo y ancho del mundo. Un lugar en el que la aplicación de las leyes y normas se vuelve difícil, imposible o irrelevante; un lugar que puede evolucionar hasta conseguir su propia categoría de nación: una cibernación. http://www.ciberconta.unizar.es/LECCION/impactosoc/100.HTM
[42] La cursiva prové de Mila Gascó, op.cit. nota 38
[43] Consell d´Europa, 2005. COMPASS, Manual d´Educació en Drets Humans amb Joves. El podeu trobar complet a INJUVE: http://www.injuve.mtas.es/injuve/contenidos.item.action?id=338990213&menuId=344076218
[44] Informe PNUD 2005: Al món hi viuen 6.000 milions d´habitants, dels quals dues terceres parts són pobres i 2.500 milions extremadament pobres (viuen amb manco de dos dòlars al dia). Més de 850 milions de persones passen fam.
[45] Castells 1998: Ninguno de dichos agentes (países, ciudades, personas) podrá incorporarse a la nueva economía sin asimilar, previamente, el sistema tecnológico de la era de la información lo que, exige la habilidad para utilizar tecnologías avanzadas de información y comunicación así como la capacidad para reorganizar la sociedad.
[46] Castells, M, Himanen, P, 2002, op.cit.
[47] Un exemple va ser la situació provocada el desembre de 2005 per la revolta dels joves immigrants dels suburbis de París.
[48] Monzó, A., assignatura De la Societat de la informació a la societat del coneixement del Curs d´Informadors Joves 2004/05: Aquest nou model de societat basat en una bipolarització (...) pot provocar un agreujament de les desigualtats socials que anomenam bretxa digital (...) Malgrat aquesta perspectiva hem de veure que la societat de la informació (...) dependrà dels valors que se li atorguin. Les mateixes tecnologies que poden crear desigualtats també poder ser creadores de solidaritat i moldels sostenibles, poden facilitar l´aprenentatge i afavorir la col·laboració sense fronteres.
[49] Programa de Nacions Unides pel Desenvolupament
[50] La SIDA i l´egoïsme de les multinacionals farmacèutiques ha provocat la disminució en 14 anys de l´esperança de vida a Zambia des de mitjans dels anys 80 fins avui, en que se situa als 38 anys. A Suazitlàndia és de 32 i a Zimbabwe de 36.
[51] Informe PNUD 2005, hi trobareu un resum a: http://www.elpais.es/articuloCompleto/elpepisoc/20050908elpepisoc_1/Tes/2.500%20millones%20de%20personas%20viven%20con%20menos%20de%20dos%20euros%20al%20d%26iacute%3Ba
[52] Consell d´Europa, 2005. op.cit.

[53] 13/12/05 http://hosting02.redcoruna.org/~tbznnulq/index.php?option=com_content&task=view&id=97&Itemid=48
[54] Consell d´Europa, 2005, op.cit.
[55] Fons Monetari Internacional i Banc Mundial
[56] Veure www.quideuaqui.org
[57] Consell d´Europa, 2005, op.cit.
[58] Consell d´Europa, 2005, op.cit.
[59] Castells, M, i Himanen P, 2002, op.cit.
[60] Castells, M, i Himanen P, 2002, op.cit.
[61] Més informació a l´apartat 3. Postures ètiques davant la desigualtat.

[62] http://www.uoc.edu/dt/20338 Gil, Feliu, Rivero i Gil, UOC 2003, NTIC o NT de la relació? Infants, joves i cultura digital.
[63] La cursiva prové de Mila Gascó, op.cit.
[64] Himanen, P, La ética del hacker y el espíritu de la era de la información El treball era (en el món industrial) com una vocació que es vivia amb obediència i lleialtat (calvinisme). L´oci, un temps per ser millor traballador. Se programen el temps d´oci i el temps familiar com el treball: Al carecer de tiempo, la madre se ve obligada a escoger entre ser una madre o comprar una versión de maternidad ofertada en el mercado.... pasa a ser una gestora de recursos maternales. (Horchschild). Segons Arendt (op.cit.) el món industrial requeria produir el màxim de béns per consumir i fer crèixer el capital, fet que va requerir d´un model de treballador semblant a l´esclau del món antic: persones que no necessiten formació específica, substituïbles, que fan una actitivitat que no els millora com a persones. El treball artesà (que requereix especialitzció) va quedar relegat al món de l´art.
[65] Una persona excel·lent era aquella que havia pogut desenvolupar al màxim el caràcter (saviesa, temperança, valor, fortalesa). L´excel·lència era una condició per a la felicitat i la vida bona (excel·lència= areté en grec, virtus en llatí).
[66] Himanen, P, op.cit., El descans era més valuós que el treball. El treball=càstig, esforç, no se mesurava amb temps. Món antic= Esclau és el que no té l´honor de disposar del seu temps
[67] Ens referim als joves del món ric que podran accedir a l´adequada educació informacionalista.
[68] Consell d´Europa, 2006. Op.cit
[69] El País, 1/2/2006, el físic de la NASA James Hansen, denuncia al govern dels EUA per amagar dades sobre el canvi climàtic als ciutadans i no fer cas dels avisos dels científics http://www.elpais.es/solotexto/articulo.html?xref=20060131elpepiult_1&type=Tes&k=cientifico/rebela/NASA
[70] Veure l´apartat Propostes d´acció> Gestió de l´aprenentatge
[71] Curs UOC 2003 sobre Governabilitat en la societat de la informació, impartit per Mila Gascó
[72] http://infojove.caib.es/isalamanca.pdf

[73] TERREGOV és un projecte europeu per promoure l´operabilitat dels serveis de l´Administració dels governs locals i regionals. El projecte integra tres dimensions: I+D tecnològic, experiències pilot a diversos països participants i l´impacte socioeconòmic. http://www.terregov.eupm.net
[74] Consell d´Europa, 2005, op.cit. El Fòrum Social Mundial analitza temes relacionats amb la globalització, l´OMC, els Drets Humans i el Deute Extern, www.forumsocialmundial.org.br
www.oxfam.org, Fédération Internationale des Droits de l´Homme, www.fidh.org, International Forum on Globalisation, www.ifg.org, Third World Network, www.townside.org.sg, L´Observatoire de la Mondialisation, http://terresacree.org/obsmondi.htm, ATTAC, www.attac.org.,
[75] Sherry Turkle, investigadora del MIT (veure ref. a la bibliografia: entrevista del programa Redes) afirma que les relacions amb l´ordinador provocaran canvis profunds en l´esperit humà.
[76] Curs UOC 2003 sobre Governabilitat en la societat de la informació, impartit per Mila Gascó.
[77] http://www.uoc.edu/dt/20338 Gil, Feliu, Rivero i Gil, NTIC o NT de la relació? Infants, joves i cultura digital, UOC 2003, “Ens vam trobar amb entorns sorollosos, plens de vida i de relacions, amb joves que saben el que fan, capaços d'establir una distància crítica amb els continguts de les activitats que porten a terme, però sobretot gent amb ganes de relacionar-se els uns amb els altres”
[78] Pagden, A, La ilustración y sus enemigos, Península, Barcelona, 2002.
[79] Per acció ens refererim a tenir organitzada una escola amb una clara il·lusió per combatre l´exclusió social.
[80] L´utilitarisme és una forma de pensar que jutja les accions segons els resultats i no segons el seu significat. Tal com afirma H. Arendt, es va arrelar a Europa amb la producció capitalista, que necessita produïr –obtenir resultats- per produïr per produïr per produïr..... en un cercle que mai acaba.
[81] Cortina, A. Op. Cit.
[82] Ciceró, Sobre la República, Tecnos, Madrid 2000, escrita el s.I a.C,: Añaden los epicúreos el peligro de la vida y tratan de inspirar un cobarde temor de la muerte a los hombres esforzados que consideran más desgraciado ser consumidos por la naturaleza y por la ancianidad
[83] L´epicureïsme, resorgeix el s. XVII amb el racionalisme del s. XVII (Grocio, Hobbes, Locke) segons el qual el que tenen en comú les persones no és la bondat sinó la por a la mort i la violència i si s´ajunten i dialoguen no és per aconseguir un món més humà sinó per motius egoïstes: la recerca de seguretat i protecció. Aquesta línia de pensament és la predominant al món anglosaxó front el pensament estoic/il·lustrat que ha estat la predominant a Europa i ha originat l´Estat del Benestar. Font: Pagden, op.cit.
[84] Hernández, José Mª, próleg al llibre de Pagden, op.cit.
[85] Cortina, A. Op.cit.: El escepticismo o relativismo, tan aristócratas e ingeniosos aparentemente, resultan insostenibles en la vida cotidiana, porque nadie puede actuar creyendo que el asesinato o la tortura dependen de las diferentes culturas. Llevados al extremo son las típicas posiciones de salón, abstractas, construídas a espaldas de la vida.
[86] Padgen, A., op.cit. Durant tot el segle XIX, hi va haver una gran discussió entre els que defensaven la imatge del bon salvatge dels Mars del Sud (Rousseau) i els ilustrats que alertaven contra el perill d´aquests relats “perquè neguen que la persona només pot donar valor a la seva vida a través de l´acció (Kant)”.
[87] Cortina, A, 2001, op. Cit. La pluralitat de la societat global ha duit a l´escepticisme ètic, i és urgent dissenyar una ètica mínima si volem que la societat eduqui persones i crei l´esperança d´un futur més humà i més just.
Pagden A, op.cit: Les ètiques dialògiques tenen el seu origen en l´estoïcisme del s. Iia.C. (Ciceró, Séneca), que va ser recuperat els s. XVII i XVIII pels ilustrats que defensaven la benevolència humana: Puffendorf, Shaftesbury, Diderot, Condorcet, Vico, Voltaire, i a finals de segle Kant. En el moment actual tenim a Jürgen Habermas a Europa i a Amy Gutman als Estats Units. A Espanya, la catedràtica d´ètica Adela Cortina.
[88] Savater, F, 2002 op.cit: La ética consiste en la recomendación del bien. Llamo ética a la convicción revolucionaria de que no todo vale por igual, de que hay razones para preferir un tipo de actuación a otros y de que estas razones surgen no de un núcleo trascendente sino inmanente al hombre. La ética se ocupa de lo que alienta al hombre.
[89] Gracia, Diego, entrevista a EL PAIS SEMANAL de dia 30/1/06.
[90] Ciceró, op.cit: No vacilé en afrontar las más graves tempestades, y hasta los rayos mismos, con tal de salvar a mis conciudadanos, y conseguir con mi propio peligro una vida tranquila y sosegada para todos.
[91] Casaldáliga, Pere, op.cit. Muchas voces, desde muchos ángulos, confiesan que estamos en crisis. Estar en crisis, sin embargo, no es necesariamente una desgracia. La crisis es la fiebre del espíritu. Donde hay fiebre hay vida. Los muertos no tienen fiebre. No se trata de ignorar la realidad. Más aún: hay que asumirla y transformarla, radicalmente. Ahora ya no nos conformamos con proclamar que "otro mundo es posible"; proclamamos que es factible y lo hacemos.
[92] Dante, Divina Comèdia, A l´entrada de l´infern hi ha un cartell: ABANDONA TOTA ESPERANÇA. L´activista Xavier Godinot de ATD Quart Monde va dir: “La globalización es tanto un reto colectivo como una invitación a cada uno de nosotros para reinventar nuevas formas de ser ciudadanos del mundo.”
[93] Casaldáliga, Pere, op.cit: La utopía es necesaria porque la desigualdad entre ricos y pobres aumenta.
[94] Aristòtil, op.cit. Afirma: Els que consideren que la felicitat està en la riquesa, creen una ciutat que educa en l´ambició als joves. Els que consideren que està en la virtut, l´eduquen en la vida activa i contemplativa. En relació a aquest tema Arendt explica que les ciutats del món antic no es van desenvolupar econòmicament tant com haurien pogut perquè aquest no era el seu fi.
[95] Gracia, Diego, op.cit.
[96] Tots aquests són trets del jove postmodern que es perllongaran a no ser que trobem les eines educatives necessàries.
[97] Núñez de Paula, La gestió de la informació, el coneixement i la intel·ligència i l´aprenentatge organitzacional, curs informadors juvenils 04/05, professora Ajo Monzó
[98] Més informació al power point APRENDRE A APRENDRE que trobareu a la bibliografia. I que resumeix el pensament de Piaget, Ausubel i Vygotsky.